Narracions, de Franz Kafka

18 febrer 2009

Feia dies que temia el moment en què m’acabaria de llegir el magnífic recull de textos de Franz Kafka [wiki], sota el títol Narracions. Aquest recull aglomera totes aquelles obres que l’escriptor pretenia salvar d’entre la seva pròpia producció: la resta, segons una carta que va deixar al seu amic Max Brod, calia destruir-les o deixar-les d’editar.

Abans de parlar de l’autor o del contingut mateix amb més profunditat (o amb tota la profunditat que un inexpert com jo pot donar), cal remarcar la bona qualitat de l’edició catalana. Narracions es publica en català sota l’editorial Quaderns Crema, una traducció de Joan Fontcuberta. La traducció de Fontcuberta és precisa i de qualitat, si més no pel que fa a l’ampli ventall de vocabulari que utilitza, amb expressions a vegades no massa comunes en la literatura més estàndard; expressions, però, que sempre encaixen perfectament amb el context i el complementen. D’altra banda, cal reconèixer que la discursiva de Kafka no és precisament senzilla; malgrat això, el traductor ha fet una feina impecable, deixant un resultat de gran qualitat literària.

Com a exemple, una petita nota de la riquesa i el rigor de la traducció al català: a l’últim relat d’aquest recull, Josefina la cantant o el poble de les rates, hi trobem una expressió catalana legítima i agradable: “de totes passades” (pàg. 302). Si vull remarcar aquest punt és perquè durant els últims anys, cada vegada més, es substitueix aquesta expressió pel castellanisme “de totes totes”, traducció literal aberrant. És un castellanisme que ha entrat amb força a tots els àmbits, des de la televisió -se sent de tant en tant en alguns informatius- fins a la literatura. Com a exemple flagrant de la invasió d’aquest barbarisme, l’autor Pau Vidal l’utilitza un parell o tres de vegades en el seu últim llibre, Aigua bruta. Com a curiositat -i això és la gota que fa vessar el got- la trama d’aquest llibre gira entorn d’un filòleg que intenta rescatar els usos del català en zones remotes, per evitar que es perdi. Però això és un cas a part. En tot cas, felicitacions per la traducció exemplar de Joan Fontcuberta.

Narracions, de Franz Kafka

Tornem al tema que ens ocupa, les Narracions de Kafka. Si feia temps que temia el moment d’asseure’m i extreure una anàlisi de la seva lectura és precisament per la seva magnificència, qualitat, per la por de quedar-me curt d’encert amb les paraules que li pugui dedicar. Haig de dir que mai abans havia llegit Kafka i aquest llibre representa, per tant, la meva descoberta de l’autor. En aquest sentit, puc afirmar sense embuts que feia temps que no “descobria” un autor amb tanta força.

L’estil de Kafka és agosarat, propi. És irreverent en el sentit que no sembla preocupar-se de les convencions, no intenta adaptar el fil de les seves històries a un estil preconcebut. La part més important de cada història que Kafka explica és, precisament, la manera com aquesta està explicada. La riquesa de vocabulari hi afegeix un punt més, ja que l’escriptor aconsegueix que cada paraula encaixi amb el conjunt però, alhora, hi aporti un caràcter especial. En aquest sentit, Kafka busca descaradament un lirisme, la bellesa del llenguatge, i malgrat tot no s’estanca en la recerca del lirisme pur i dur, pràcticament en l’abolició de l’acció o en la ramificació -com pot fer, per exemple, Josep Pla. Tot això dóna una imatge de conjunt bastant complexa: a primer cop d’ull, els textos de Kafka aparenten ser durs, difícils de païr. I quan el lector deixa de banda aquest obstacle inicial, llançant-se de cap al mar de lletres kafkià, la dificultat augmenta encara més. En aquest sentit, l’estil kafkià no enganya. Sembla difícil i ho és. Com ja hem comentat, hi ha l’abundant riquesa de vocabulari, així com una discursiva complicada, que barreja l’acció amb el lirisme, sense acabar-se de decidir mai per cap de les dues, oscil·lant. Per acabar-ho de rematar, però, de tant en tant apareixen oracions subordinades llarguíssimes, de gran complexitat. És aquí on radica el geni més gran de Kafka: la mestria en la utilització d’estructures gramaticals molt complexes sense perdre-s’hi. Trobem molts autors que, treballant amb la meitat de complexitat amb què ho fa Kafka, s’escanyen, s’embarbussen i ens regalen -a vegades- frases patètiques i difícils d’entendre. Kafka no. Kafka conèix bé els potencials de la literatura -com a forma de comunicació escrita- i els explota; curiosament, però, sempre guarda cert grau d’oralitat: tot llegint les Narracions de Kafka, podries anar recitant la lectura i, aquell qui escoltés, podria pensar ben bé que és un discurs real, no pas una lectura. Sens dubte, però, les intricades estructures gramaticals dels seus textos no són característiques d’un estil oral. Aquesta és, potser, la trampa de Kafka: utilitzar un deix d’oralitat sense renunciar a la gran complexitat gramatical -i, per tant, conceptual- que ens ofereix l’escriptura.

Pel que fa a un anàlisi més enfocat de cara als continguts, a les històries que Kafka ens explica en aquest grapat de narracions, trobem -aparentment- registres molt diversos. Des de narracions molt breus, pràcticament desenvolupaments minimalistes d’una sola idea, fins a les narracions més llargues, com la Metamorfosi, A la colònia penitenciària o El fogoner, per citar-ne algunes. Però les diferències entre aquest registres és més d’aparença que res més, ja que totes comparteixen molts elements pel que fa a la temàtica i la manera com les idees són transmeses al lector. Les històries que Kafka ens explica són, en el fons, històries corrents, històries que afecten persones del carrer; el punt de vista kafkià, però, les transforma en quelcom més. Tracta les inquietuds més profundes dels éssers humans: les pors, la bogeria, l’egoisme, les absurditats que s’apoderen de la nostra quotidianitat, els desitjos i les pulsions més profundes (a vegades incompreses pel propi subjecte). Però tracta també grans temes (les reflexions dels grans filòsofs) com la injustícia o les diferències socials. I tot plegat ho tracta com d’esquitllada, com si no ens volgués parlar de tot això; sembla que Kafka ens vol explicar una història qualsevol i, inevitablement, apareixen tots aquests caràcters que ens acaben fent identificar amb els personatges i, més encara, refleixonar sobre temes que ens toquen de prop. Sovint, després de llegir una narració, cal aturar-se i reflexionar sobre el significat del relat acabat de llegir: fent aquest exercici es troben molts més matissos rere cada esdeveniment, sembla que es desvela un missatge que de bon principi era borrós o fins i tot invisible. Les situacions que es creen a les històries, les reflexions dels seus personatges (a vegades una argumentació detallada) no són el missatge en si mateixes, sinó més aviat un ambient en el qual semblen formar-se unes idees, mai expressades clarament per l’autor. En els relats de caràcter més narratiu, en què el narrador es limita a posar-nos en situació i l’acció es desenvolupa més aviat en els diàlegs, trobem aquesta component “psicològica” en aquests: les converses entre els personatges estan carregades de contingut implícit; un contingut que cal desxifrar, a vegades amb l’ajuda dels matissos del narrador, dels punts d’atenció que aquest fixa. En aquest sentit, Kafka no ens fa els deures: si vols desxifrar què ens intenta explicar cal que hi dediquis tota l’atenció del món. L’obra de Kafka no és una lectura planera, si bé això no fa que deixi de ser una lectura ben plaent.

 

Sens dubte és un llibre que recomano a tothom. Els més experts gaudiran sobradament amb aquesta meravellosa obra. Aquells menys agosarats potser s’espantaran davant el dificultós estil; malgrat tot, és un molt bon exercici de lectura que, de ben segur, ajudarà a desenvolupar les habilitats de qualsevol lector. Kafka no és il·legible; simplement no és una lectura mastegada.

I, com sempre, voldria fer un afegitó anant més enllà. Considero que Kafka, malgrat el seu renom que més o menys sona a tothom, és un dels grans oblidats de la literatura. Ja va ser víctima del desinterès en vida. Cal que fem un esforç per mantenir-lo als nostres prestatges, a les nostres tauletes de nit. Cal que no oblidem aquest formidable autor.

Anuncis

Sobre l’avorriment

11 febrer 2009

No confessaré si és l’avorriment que m’ha empès a seure i començar a escriure això. Si vull parlar-ne és perquè vull, en part, salvar-lo de les crítiques a què se’l sol sotmetre: l’avorriment avui en dia -en l’era de l’oci i la informació- es classifica com un gran defecte, com alguna cosa conra la qual lluitar. Fent això, però, ens estem quedant només amb la meitat del que significa l’avorriment.

Podríem dir que l’avorriment és el verí de l’ànima, però el llevat de la ment.

A ningú li agrada estar avorrit, passar-se llarges estones sense fer res. És una sensació tediosa, d’impotència. Perquè cal no confondre l’avorriment amb el repòs o la inactivitat. L’avorriment és la inactivitat forçosa, les ganes de fer quelcom aniquilades per algun factor extern. És una situació que genera malestar: el verí de l’ànima. L’avorriment ens fa posar de mal humor, ens apaivaga l’activitat corporal i fins i tot ens fa esbufegar (esbufegar d’avorriment, precisament).

És per tot això que l’avorriment és tan menyspreat, en general.

 

Però què més comporta, l’avorriment? No és sinó quan un s’avorreix que la ment es posa treballar de certa manera. Quan estem actius, distrets, tot va sobre rodes, els estímuls exteriors immediats són els encarregats de guiar el fil dels nostres pensaments. Però és precisament en les situacions avorrides en què trobem la combinació perfecta per fer néixer noves (i potser grans) idees: ens trobem una situació d’inactivitat forçada mentre la nostra ment salta d’impaciència, es manté hiperactiva buscant sortides a aquell tedi que ens aixafa l’ànima. Així, el fil dels nostres pensaments esdevé lliure per si sol, no depèn de cap estímul exterior immediat. La memòria, la suggestió, l’imaginació són els seus estímuls, les seves armes. I aquest cervell hiperactiu “empresonat” les utilitza amb tot el seu potencial.

 

Fa anys llegia un article de Quim Monzó en què demanava l’avorriment per als nens. Recordava algunes vivències pròpies, records que involucraven cert grau d’avorriment però valorava positivament. Analitzant la seva joventut amb prespectiva s’adonava que, precisament aquelles èpoques avorrides, li havien canviat la manera de pensar i havien estat la llavor de moltes noves inquietuds.

M’agradaria donar suport a la seva crida: deixeu els nens en pau! No els ompliu els matins i les tardes d’activitats escolars i extraescolars, enviant-los a colònies d’estiu quan arriben les vacances. És clar que amb totes aquestes activitats -a part d’estressar-se- els nanos aprendran un munt d’habilitats que després podran exhibir quan siguin grans. Però per trobar-se a si mateixos, per descobrir allò que els mou, allò que realment els apassiona, cal que aquests nens i nenes s’avorreixin. Cal que se sentin empresonats durant un temps, fins que finalment sentiran l’ànsia, l’ímpetu de trencar les barreres d’aquesta presó i aprendran a volar per si sols. I això, aquesta experiència, no es pot aprendre enlloc. Enlloc més que a l’escola de l’avorriment.

I voldria anar encara més enllà: no només vull lloar l’avorriment per als nens, ans també pels adults, per tothom. Se sol sentir dir, a molts mitjans, que cal frenar una mica el ritme de les nostres vides. Normalment diuen que ens aturem per reflexionar, per descansar, per buscar la pau o fugir de l’estrès. Jo dic que ens aturem per avorrir-nos. No n’hi ha prou en aturar-se una estoneta i descansar. Si vols redescobrir-te, si vols estar segur que la persona que et guia ets tu i no una il·lusió conformada a base d’estímuls externs, busca una estona ben llarga i avorreix-te, avorreix-te tant com puguis! I amb una mica de temps, el llevat començarà a fer els seus efectes expansius


Redacted: un tros de crua realitat

11 febrer 2009

Redacted” és una pel·lícula d’aquelles que colpeix.

Feia temps que n’havia llegit alguna cosa en algun diari, i recordo que em vaig proposar de veure-la, però l’immens flux d’informació que a vegades ens inunda me n’havia fet oblidar fins avui. De seguida l’he reconeguda tot llegint la sinopsi.

Bàsicament, el resum es centra en l’esdeveniment principal de la pel·lícula: la violació i assassinat d’una noia iraquiana per part d’un grup de soldats nord americans.

Però a mi m’ha semblat molt més que això. No és una d’aquelles típiques pel·lícules de Hollywood, centrades en oferir imatges irreals però bones escènicament (hom diria espectaculars). Ans el contrari. Brian de Palma, director de la pel·lícula, busca crear plans d’aparença gairebé amateur, amb imatges mogudes, sense una visió omnipresent (o omnipotent). Redacted no és una pel·lícula de cine, no és una pel·lícula de guerra. És pràcticament un documental. Un documental que parteix d’imatges recreades amb actors, oferint-nos així un fil d’esdeveniments amb certs elements cinematogràfics que permeten classificar-la com a pel·lícula i l’allunyen, potser, de l’estigma que sembla envoltar els documentals. Però Redacted és, en el fons, un documental sobre les injustícies comeses en la guerra d’Iraq.

Si l’hagués de qualificar amb una sola paraula, diria que és una pel·lícula crua, dura de païr. No perquè ens ensenyi constantment sang i fetge, sinó perquè elabora detalladament el context psicològic entorn de la massacre, fet que dóna un realisme absolut a les imatges colpidores quan aquestes apareixen. Els crims no són com els crims de Hollywood, a vegades tan banals, tan fàcils i -gairebé- nets. Els crims a Redacted són crims. Els morts són morts.

Més enllà de la pel·lícula i del documental, per mi Redacted és una reflexió profunda, és un “mireu què estem fent” que Brian de Palma adreça a la societat del seu país.

Finalment, crec que tot plegat és una prova més que l’ésser humà és un monstre. Si més no ho portem a dins…


Il·legalitzant la democràcia

9 febrer 2009

A mig matí la notícia ha ocupat els principals informatius: ETA atemptava amb un cotxe bomba a Madrid. Sembla ser que l’objectiu era causar danys materials a Ferrovial, una empresa adjudicatària de les obres de l’AVE al País Vasc. Han avisat quatre vegades de la col·locació de l’artefacte.

La interpretació és fàcil: ETA està responent en nom de les dues organitzacions polítiques il·legalitzades, D3M i Askatasuna. L’ordre d’il·legalització es feia efectiva ahir a la nit. Segons Rubalcaba, Ministre d’Interior de l’actual govern espanyol, aquest acte ratifica la decisió presa pel Tribunal Suprem.L’atemptat d’avui ve a ser, doncs, una justificació de les decisions preses ahir.

A mi m’agradaria interpretar-ho d’una altra manera. D’una manera més realista, potser. Més “causal”. Perquè a l’escola, de petit, em van ensenyar que les coses eran causals. O ni a l’escola, ho vaig aprendre al carrer, a la vida. Primer ve la causa, i després l’efecte.

No estic justificant l’ús de força armada, no estic justificant els assassinats o els crims lliurement. Però és evident que per a un sector no negligible del poble vasc  existeix un desig d’assolir la independència, l’autodeterminació. Això és una realitat innegable, no volem entrar en els detalls de justificar aquest desig o justificar l’opinió contrària… Sens dubte, hi ha un sector de la població euskera que vol aconseguir un canvi, volen fer les coses diferents.

Com a manifestació de la seva voluntat, en un sistema suposadament democràtic, aquest sector de la població té dret a obtenir una representació parlamentària, té dret a triar els seus líders encarregats de promoure els canvis desitjats, o simplement incidir en el procés legislatiu ordinari per fer ressò de la veu d’aquest sector representat. Doncs bé, els canals mitjançant els quals aquest sector de població ha escollit ser representada són D3M i Askatasuna. Són dues forces polítiques, amb els seus estatuts, amb unes intencions clares i transparents.

Però la via política, la via democràtica, la via “no violenta”, és arrencada de soca-arrel. Hi ha un sector de la societat que, segons sembla, no té dret a fer-se sentir. No té dret a dir-hi la seva, no té dret a canviar el curs de la història.

El missatge d’ETA és ben clar: si no ens deixeu parlar, cridarem. Perquè ara ETA torna a ser, una vegada més, l’única entitat capaç de representar la voluntat d’aquest sector de la societat. ETA, nascuda sota una dictadura fruit de la inquietud d’un poble per no ser aixafat; aquesta ETA, avui torna a viure i perviure del que sembla una prolongació de les condicions antidemocràtiques en què va néixer.

Des de quan es pot il·legalitzar la democràcia? En quin pretext tenim dret a fer callar algú quan tan sols vol expressar la seva opinió lliurement?

Els pretextos són clars: ho marca la llei de partits. Llei promulgada el 2002 pel parlament espanyol i recolzada pel PSOE, PP, CiU, CC i el Partit Andalusista, estableix les situacions excepcionals (o no tan excepcionals: segons hem vist en el curs de la història solen fer-la servir bastant) en què el poder judicial podrà il·legalitzar un partit polític, inhabilitant-lo per a presentar-se a qualsevol comici.

Cito un fragment: (extret de la Wikipèdia)

“…impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència i les activitats de les bandes terroristes.”

Les situacions “excepcionals” queden ben descrites, doncs. Es podran il·legalitzar partits vinculats al terrorisme, al racisme i a la xenofòbia. Segons aquest fragment, per evitar que s’atempti contra un suposat règim democràtic de llibertats.

Aquí hi ha alguna cosa que se m’escapa. La llibertat no era, precisament, poder expressar lliurement allò que un pensa? I més encara: què entenen per democràcia, aquesta gent? Com que jo no en sé gaire, d’aquestes coses, he buscat la definició. Cito directament del “<a href=”http://dlc.iec.cat”>dlc&#8221;:

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema

No hi veig, inherent a la definició, cap límit ideològic. Si tots decidim ser comunistes -o l’àmplia majoria-, segons aquesta definició ho podem ser. Segons la “Llei de Partits”, no. De fet, el primer partit que va ser il·legalitzat va ser el Partit Comunista, aparentment per vinculació al “GRAPO”.

Per això proposo anomenar aquesta llei com: “Llei d’opressió i silenciament de minories”. O fins i tot: “Llei de promulgació del terrorisme”. Perquè l’únic que aconseguiran il·legalitzant els partits de l’esquerra abertzale és revifar la flama de la lluita armada.


Inauguració

8 febrer 2009

Aquest és el meu primer bloc, o el primer bloc amb cara i ulls.
Cansat de l’experiència amb el fotolog o d’altres sistemes similars als blocs, entro en aquest món sense saber ben bé què hi faré, què vull exposar o ni tan sols si duraré més de dues setmanes. Suposo que és una bona oportunitat per aprendre a organitzar les idees, estructurar tots aquells pensaments “interessants” que apareixen i desapareixen durant el dia.

Ja s’anirà perfilant…!